La defensa de la immersió lingüística enfront els atacs de l’espanyolisme (article d'Òscar-Adrià Ibáñez)

divendres, 4 de gener de 2013

El passat 21 de desembre vaig assistir al Ple municipal de Tarragona on, a banda dels pressupostos municipals es van debatre diferents mocions al voltant de la defensa de la immersió lingüística (que es traduïa de diferent manera segons el partit: ICV demanava la retirada de la llei Wert, CiU defensava l’escola en català i el PSC defensava la immersió i atacava les retallades) en el que representà una nova mostra d’unitat d’unes forces polítiques i la posició solitària del PP local a l’altra banda; fins aquí, res de nou.

El tema que en aquest article m’ocupa i em preocupa tampoc és nou, però en aquest cas, més que les mocions volia centrar-me en els argumentaris que vaig escoltar i escolto cada vegada que es tracta aquest tema. Crec que la discussió se centra en qüestions tècniques i no en qüestions polítiques, partidaris i detractors centren la seva argumentació en les lloances i retrets al funcionament del sistema i no en la manera com l’espanyolisme vol canviar els models educatius. Això, que pot tenir un punt de vista positiu a nivell d’explicar una postura genera dos efectes molt negatius i que donen avantatge a l’espanyolisme en aquesta disputa política.

D’una banda, l’afany per una defensa tècnica està posant els seus partidaris en una via triomfalista que és nociva per una necessària millora dels sistemes educatius i que, precisament per això, facilita molt la seva crítica. A l’educació catalana, tot i la immersió lingüística, no tot són “flors i violes”; una prova d’això és que no genera per si sola uns alumnes preparats ni en competències acadèmiques, ni professionals, ni tampoc d’anàlisi crítica de la nostra societat, ni, essent específics amb el context, unes grans competències lingüístiques. Molts alumnes surten sense ser capaços de parlar català amb una mínima fluïdesa i amb una capacitat d’escriptura deficient. Tampoc el domini d’altres llengües és per tirar coets (tot i que es pugui afirmar que el domini del castellà és superior a la mitjana de les autonomies espanyoles).

Fent aquest front comú en una defensa tècnica, a banda de deixar fàcil la rèplica estem amagant les causes d’aquest problema, ja que neguem el problema. L’escola catalana necessita un millor finançament per invertir en millores pedagògiques, per poder dotar als professionals de més temps i eines per preparar les seves classes i per poder augmentar l’horari si convé. I sobretot, l’escola catalana, en permetre la segregació per classe social, genera que l’escola de qualitat i els mètodes acadèmics extraescolars de qualitat estiguin a l’abast d’una minoria i no de la totalitat dels seus alumnes (Mas i Montilla, defensors del model d’escola catalana, van portar alguns dels seus fills a escoles privades d’elit en comptes de procurar que tota l’escola catalana sigui referent), per això cal, no només invertir més, sinó també intervenir en l’eliminació d’alternatives elitistes a l’escola (que no vol dir necessàriament eliminar la iniciativa privada pedagògica).

El segon efecte que dóna avantatge a l’espanyolisme és que discutint-hi qüestions tècniques, se l’està reconeixent com a interlocutor vàlid. No parlo de limitar la llibertat d’expressió sinó de centrar la polèmica en les eines que fa servir el PP per aconseguir els seus objectius: decrets-llei que venen de Madrid i sentències dels tribunals espanyols i política etnocida quan accedeixen a les institucions autonòmiques com en altres territoris dels Països Catalans i abusen del poder que se’ls atorga; si no ho fem així, estem legitimant aquestes eines.

El PP no es posa a presentar una alternativa pedagògica perquè la seva única voluntat és política. Ni el PP ni C’S han apostat fermament per cap model alternatiu en concret: un dia volen repartir l’ensenyament 50%-50%, un altre el trilingüisme, demà donar a escollir la llengua als pares (com van fer a les Illes Balears fins que se’n van adonar que la gent escollia massivament el català i llavors van tornar a canviar de parer). L’únic que pretenen és minoritzar el català i fer-ho de qualsevol manera i a qualsevol preu, sense importar-los cap tipus de democràcia o consens educatiu; és per això que a l’Esquerra Independentista fa temps que ens hi referim com a genocides o etnocides.

Amb aquesta gent, que no té més propòsit que arraconar la nostra llengua i cultura, no hi hem de discutir cap tema tècnic sobre la nostra educació en les Institucions: l’escola catalana ha de ser el que el poble català i la comunitat educativa vulguin que sigui i, en cas que aquestes s’equivoquin, seran elles qui ho decideixin i ho rectifiquin com creguin convenient. Ningú des de fora i amb les eines il·legítimes que els ofereix el règim espanyol està legitimat per discutir ni una coma del que el poble decideix i, si persisteixen en fer-ho, l’únic que hem de dir-los és que ens deixin en pau, que no són ningú per dir-nos res i que som nosaltres qui decidirem lliurement el nostre model d’escola i el nostre model de societat, som nosaltres els qui exercirem el dret a l’autodeterminació.

Òscar-Adrià Ibáñez és sociolingüista i militant d'Endavant (OSAN) i de la CUP de Tarragona.