L'engany de les pensions (article de Francesc Fortuño)

dimecres, 23 de gener de 2013



 Fa unes setmanes ens vam despertar amb la noticia de com l’estat espanyol havia usat el Fons de Reserva de la Seguretat Social per tal de que així l’estat es gastés un total de 65.000 milions d’euros , el que representa segons avançava la publicació estatunidenca  The Wall Street Journal un 90%  de la quantitat d’aquest fons i el que resulta encara més asfixiant de tot plegat és que el govern espanyol ha començat a fer una retirada efectiva d’aquests diners per afrontar el que qualifiquen de “pagaments d’emergència”. 

Les dades però no acaben aquí. L’informe presentat pel Ministeri d’Ocupació espanyol sobre l’evolució trimestral de els pensions ens diu que la Seguretat Social va tancar amb 63.008 milions d’euros el 2012, el que representa un 5,6% menys que el 2011. No ens pensem ara que aquest fons no ha estat mai utilitzat per l’estat espanyol en les seves suposades maniobres econòmiques i de mercat que la lògica capitalista el fa treballar, ja que l’any 2008 es va usar un 55% del Fons de Pensions per operacions de crèdit i avui parlem del 90%, en un moment on la Seguretat Social manté un dèficit de 3.000 milions i quasi un 10% dels fons seran invertits en bons alemanys i francesos.

No vull continuar amb aquest bany de xifres que a qualsevol persona del carrer li pot costar d’entendre per la magnitud d’aquestes (encara que els mitjans s’hagin encarregat dia rere dia d’autoconvèncer-nos que hem de ser experts en l’ús dels termes de la seva economia i que l’analista que més termes sap fer servir és qui en sap més), i jo seria el primer, sinó de quina ha estat la verdadera intenció del capitalisme  com a sistema d’explotació cap a les classes populars en tot moment. 

La primera cosa que podem dir és com els mitjans de comunicació al servei del poder no han volgut crear el rebombori que una notícia com aquesta hauria de tenir. La dinàmica segueix sent la mateixa de sempre, on els temes que poden causar rebombori social són silenciats i interessa més els tripijocs de la política burgesa que els temes que afecten directament al conjunt de els persones o que poden destapar les contradiccions sempre existents que el capitalisme i el poder de la burgesia  han tingut i segueixen tenir avui en dia.

Però aquesta no és la intenció de l’article. La meva intenció és manifestar quina ha estat la dinàmica mercantilista que l’estat espanyol amb la seva burgesia i el capitalisme com a ferms dominadors i subjugadors de les classes populars. El sistema de pensions espanyol actual neix arran de els primeres reformes socials que a inicis del segle XX es va produir. No remetrem aquí tota la història dels sistemes de benestar social al llarg del segle XX, però hem de comprendre que aquest ha estat un mecanisme de les burgesies nacionals en un primer moment i de la elit europea de la postguerra mundial després per mantenir les seves estructures de dominació i de poder intactes cap a les classes treballadores. El capitalisme dins les seves múltiples vessants sempre ha tingut la intenció d’adaptar-se als processos de dominació dels sistemes productius. No existeix i mai ha existit un capitalisme bo, el capitalisme de per si ha estat l’encarregat d’adaptar-se i mantenir les estructures d’explotació. Per molt que a inicis del segle XX i que al passat més recent vam assolir la conquesta de que l’estat fos garant d’un sistema social de prestacions (com poden ser les pensions) responia a l’estratègia concreta  de la burgesia, en el seu intent de fer-nos creure que “amb una mica en tindríem prou” i que així ells podrien continuar la seva explotació. Si van fer això al seu moment va ser per dinamitar tota construcció de contrapoder popular i de lluita política contra el poder imperant, on existien unes possibilitats materials i una organització en la lluita de que el poble podés prendre el poder i és bastís un veritable poder popular, un veritable socialisme. La tàctica burgesa (i ajudada pels seus grans aliats de la socialdemocràcia) responia precisament a això, a dinamitar tots aquells processos i, de pas, començar a plasmar unes realitats socials que es van anar exagerant les últimes dècades del segle XX amb el neoliberalisme. Faig responsable a l’estat del benestar de dinamitar i estatalitzar (i no en un sentit popular, sinó en un sentit de poder burgès) les dinàmiques socials i de combat de les classes populars, de carregar-se la consciència i memòria populars  de les lluites anteriors  i de fer-nos veure que amb les seves suposades concessions les classes treballadores en tindrien prou per viure, carregant-se així la seva consciència de classe, element vertebrador per la lluita de classes.

El cas espanyol no s’escapa d’això. La dictadura feixista espanyola  de la major part del segle XX es va encarregar de perpetuar això. El suposat “desarrollismo” dels anys seixanta no responia sinó a un intent del règim de voler maquillar  la posada a punt d’aquestes polítiques socials (que continuarien a la transició) no eren sinó la seva màscara per tal de fer efectiu aquest domini. Quan ho han aconseguit, quan van aconseguir fer que la majoria de la població conscienciada quedés alienada  i pensés de veritat que amb el que havien rebut ja en tenien prou i que ja no era necessària l’organització i la lluita s’han dedicat a traureu, han repescat els postulats liberals més agressius  per treure’ns a poc a poc qualsevol benestar cap a les classes populars.
Això no ens hauria d’estranyar. No ens hauria d’estranyar perquè és la lògica del sistema capitalista i aquest mai ha tingut cares amables, sempre ha respost al mateix, a sustentar per mitjà d’un procés productiu i unes dinàmiques de dominació de la classe burgesa cap a les treballadores. No ens hauria d’estranyar doncs que el govern espanyol actuï així i amb aquesta lògica, perquè és la lògica del sistema actual i de la classe burgesa que el sustenta. El que si ens hauria d’estranyar és que sense resposta i sense organització no farem res, la resposta de la lluita de classes a mitjà termini és importantíssima així com la combativitat de els treballadores, la participació juvenil i dels estudiants en aquest procés i, en certa manera,  la necessària unitat popular per poder avançar en aquest procés de destrucció del capitalisme. La lluita no serà curta i no ens quedarem amb les engrunes antigues que la socialdemocràcia pactista ens va voler vendre al seu moment. Hem d’avançar amb consciència, amb organització, utilitzant els diversos mecanismes de lluita  per tal que situacions com les que he descrit a l’inici del text no es donin, i per avançar en la construcció d’un veritable poder popular, en la construcció del socialisme.