Manifest: El Tribunal Constitucional Espanyol és un òrgan d’ocupació !

El Tribunal Constitucional ja ha sentenciat. El PSOE diu que la sentència manté intacte el gruix de l'Estatut i se'n felicita. El PP diu que la sentència recull l'esperit del seu recurs d'inconstitucionalitat i se'n felicita. Qui menteix? Tots dos, com sempre. Però no són els únics. Els polítics autonomistes escenifiquen ara la indignació davant del que anomenen una intromissió intolerable d'un organ deslegitimat. Davant de tanta hipocresia cal que els treballadors catalans tinguem les idees clares i no ens deixem confondre.



No ens hem de deixar enganyar per la indignació de Montilla, Mas i la resta de còmplices de l'ocupació espanyola. En l'ordenament jurídic espanyol la sobirania recau únicament sobre el poble espanyol. No hi ha cap motiu per què les institucions espanyoles hagin d'acceptar el text sorgit d'una cambra, el Parlament de Catalunya, supeditada al Congrés dels Diputats -que és en qui recau realment la sobirania-. Si el Congrés dels Diputats els serveix -i el troben molt legítim- per retallar salaris, abaratir l'acomiadament i desmantellar els serveis públics amb quina autoritat poden impugnar-lo? Si consideren legítims els tribunals espanyols per reprimir la dissidència i desnonar els treballadors que no poden pagar els lloguers, aleshores qui té l'autoritat a l'hora de decidir la constitucionalitat de qualsevol legislació espanyola, inclós l'Estatut de Catalunya? El Tribunal Constitucional. Qui ha retallat l'Estatut és qui tenia dret legal a fer-ho en virtut d'un règim que els Montilla, Mas i Puigcercós construeixen, reforcen i legitimen cada dia. El mateix règim que els Pujol i Maragall van reforçar i construir amb la seva acció de govern durant dècades. És vergonyós que ara encapçalin manifestacions per ocultar el seu veritable paper en aquesta comèdia.
La sentència lleva qualsevol caràcter vinculant a la definició de Catalunya com a nació i retalla aspectes de l'Estatut relacionats amb el poder judicial català i la llengua. Qui vulgui nació catalana (encara que sigui la versió encongida, sense els Països Catalans, que la constitució espanyola prohibeix expressament), llengua catalana i poder judicial català ja sap que ho ha de buscar fóra d'Espanya. Però la significació més important de la sentència no rau en el seu contingut. Amb aquesta sentència coneixem els límits concrets del marc polític espanyol. No val l'argument que dins la Constitució Espanyola caben moltes més possibilitats que les que determina el Tribunal Constitucional. La qüestió no és quines possibilitats oferiria una autonomia "en general" si no quines ofereix "la nostra autonomia" en la nostra situació concreta, com a país ocupat per la força de les armes que mai s'ha adherit de forma voluntària al projecte espanyol. El Tribunal Constitucional no actua com a intèrpret imparcial del contingut de l'Estatut si no com a òrgan d'ocupació. I això serà així mentre els nostres polítics autonomistes gestionin la submissió a Espanya. És més, els nostres polítics autonomistes podran seguir vivint de la política mentre això sigui així.

El culebrot de l'Estatut demostra que en les relacions entre Espanya i els Països Catalans no existeix la democràcia. De la mateixa manera, les darreres mesures antiobreres del govern espanyol (recolzades, no ho oblidem, pels nostres dirigents autonomistes) demostren el valor de la democràcia burgesa. En ambdós casos hi ha valors que estan per sobre de la voluntat popular: la unitat d'Espanya, la propietat privada, "els mercats". Ningú no va votar Zapatero per què retallés l'Estatut ni ningú no va votar Zapatero per què destruís el que pugui quedar de l'"Estat del Benestar".

En amdós casos no queda més sortida que la defensa explícita, inequívoca i sense dreceres de la voluntat popular. Als Països Catalans, la lluita per la independència i el socialisme és la lluita per la democràcia.

Endavant OSAN
Països Catalans - Juny de 2010