Ara fa 10 anys començava a militar a
Endavant (OSAN), i ara fa 8 anys, amb Endavant, altres col·lectius i
tantíssimes persones que sense elles això no hagués estat possible, vam
construir el Casal Popular Sageta de Foc que totes coneixem, i que ara
ja és el “vell casal”. I és que el vell casal ha estat una grandíssima
experiència a la ciutat, experiència que va posar sobre la taula les
necessitats d’organitzar-nos conjuntament, organitzar-nos per a
construir alternatives a la merda de ciutat que partit rere partit ens
han anat deixant des de l’Ajuntament. I això ha donat grans fruits a la
ciutat, fruits innegables. Totes les que hi hem estat des de l’inici
sabem que, com a tot projecte, hi ha hagut desavinences, debats,
discussions, desil·lusions, però mai, mai han estat en va, en tot cas
han donat peu a construir altres projectes necessaris per la nostra
ciutat.
Des que vam iniciar el Casal, la lluita a
la ciutat ha reviscolat; s’ha incrementat i ha aflorat en totes les
direccions anticapitalistes i populars; ha empès a aquelles que van fer
de Tarragona una ciutat més combativa als 80, o als 90, a tornar-se a
organitzar o reorganitzar; ha servit per interconnectar les lluites de
la transició a Tarragona amb les nostres lluites i els models
d’organització; ha servit perquè persones nouvingudes amb inquietuds
s’apropin i s’integrin al nostre poble; ha servit per a què
l’independentisme, especialment el d’esquerres, hagi arrelat en una
cuitat de cures i militars; ha servit perquè el jovent d’aquesta ciutat
vagi molt més enllà de la superficialitat de l’oci lamentable que ens
ofereix la ciutat i s’organitzi als instituts, al carrer o a la
universitat; ha servit perquè tot d’iniciatives des de la plataforma
contra el POUM fins al 15M tinguin un espai, un espai on trobar-se i
construir; ha servit perquè a Tarragona hi hagi dones organitzades
combatent el patriarcat; perquè a Santa Tecla hi hagi un espai
alternatiu i combatiu com les Barraques; i ha servit especialment per a
fer-nos créixer i madurar políticament, per a entendre que “res és
perquè sí” i que tot, tot, costa molta organització, esforç i disciplina
militant. I per això ara estem aquí, i una vegada més guanyem, guanyem
perquè creixem i creixerem, ja que a nosaltres no ens fa por dir-ho:
tenim la raó. I és per això que creixerem, perquè l’autoorganització
popular és l’única solució i el Casal és només una coordinadora
d’aquesta, una eina al servei d’aquesta.
ENS MUDEM, però no d’etiqueta, rebutgem
les etiquetes; ENS MUDEM, però no ens posem cap vestit ni cap corbata,
opinem que hi ha massa corbates i massa pocavergonyes; ENS MUDEM, però
només físicament, perquè nosaltres som fidels a les nostres idees
inicials, i som fidels al nom que abanderem, Sageta de Foc, poema de
Joan Salvat Papasseit, poema vitalista i alliberador que ens parla que
per alliberar-nos ens hem d’ajuntar, ajuntar per avançar, per a fer
camí; i no només ha estat un poema sinó a banda ha estat versionat,
versionat pel nostre gran referent alcoià, l’Ovidi. Seguim fidels als
teus ideals perquè tu també tenies la raó, perquè per a fer art s’ha de
prendre partit, perquè de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar som una
nació; però encara més, també l’han versionat els Inadaptats, grup que
ens ha fet créixer i radicalitzar les nostres festes (o la nostra
intimitat més íntima escoltant-los a casa) i que, malgrat moltes coses,
també han estat un referent nostre. I és molt important cridar això:
portem 8 anys fidels, irreductibles, intransigents, inconformistes i
cap, cap bufetada de les que la Guàrdia Urbana feixista, els Mossos de
CiU o fins i tot la Guàrdia Civil ens han fotut ens ha fet parar, cap
bufetada i cap multa, multes d’aquelles que algunes anem acumulant, però
podeu dir missa que no pagarem. Creixem i això no ho fa únicament
l’eufòria del moment, ans el contrari, ho fa la feina, feina del dia a
dia.
D’aquesta gran experiència, n’hem
d’extreure’n conclusions i aquestes són clares i no les hem inventat
nosaltres, com va dir Gramsci si ens instruïm, perquè ens farà falta
tota la nostra intel·ligència; ens mobilitzem, perquè ens farà falta tot
el nostre entusiasme; i especialment ens organitzem, perquè ens farà
falta tota la nostra força, guanyarem; si pel contrari resem o supliquem
a Madrid, a la UE, als jutges, a la partitocràcia, o a Mas o a
Junqueras, al Parlament en general o a la grossa de cap d’any, no
passarà res, res que no sigui un canvi tant petit que quan acabem de
celebrar-lo ja ho hauran canviat de nou. I això comporta decepcions i no
il·lusions, com la que ara tenim amb el nou Casal, i aquestes
decepcions ens porten a arguments estúpids com “ni de dretes ni
d’esquerres”, “la política no serveix per a res”, “les coses no poden
canviar”, “tot és relatiu”, “no hi ha veritats”, “bla, bla, bla…”. Però,
i relacionant-ho amb l’inici, aquests arguments són falsos. Falsos,
perquè precisament nosaltres hem aconseguit canviar les coses, no
radicalment, que una mica també, sinó substancialment; no
quantitativament, que també, sinó qualitativament; perquè ara podem dir
que Tarragona, i no només sinó que al Camp; gràcies al Casal i els
col·lectius membres d’aquest com Amics del Che, Arran, Brot Bord, Cau de
Llunes, CUP i Endavant, però també gràcies a tants altres projectes i
persones que han sortit del Casal, paral·lelament al Casal o rebotats
del Casal hem aconseguit perdre la por i la vergonya, i plantar cara a
les retallades, a la corrupció, a la màfia dels hospitals, als actes
feixistes com les Beatificacions, a la reforma antiavortament i tantes
altres agressions que no tolerarem en cap dels casos que ens imposin, i
que si cal ho donarem tot. Perquè com diu el poema de l’Estellés
“arribarà un dia que no podrem més, i llavors ho podrem tot”.
Juntes no tenim por, perquè Tarragona faci camí “juntem-nos”!
Per Santiago Fortuny, militant d'Endavant (OSAN)