Valoració de les eleccions autonòmiques del Principat de Catalunya

diumenge, 12 de desembre de 2010

ENDAVANT OSAN
VALORACIÓ ELECCIONS AUTONÒMIQUES DEL PRINCIPAT DE CATALUNYA 2010


Setmanes després de la celebració de les eleccions al Parlament de la Comunitat Autònoma de Catalunya, des d’Endavant-OSAN volem donar a conèixer algunes reflexions al respecte.

L’ASCENS DE LA DRETA I LA PRECIPITACIÓ DE LA RESTA

DE CIU A LA PLATAFORMA PER CATALUNYA


En primer lloc, constatar el preocupant ascens de la dreta al Principat de Catalunya. L’aclaparadora majoria de CiU, el considerable augment del nombre d’escons assolit pel PP, amb el petit augment de votants de Ciutadans-Ciudadanos (C’s), i el resultat de la Plataforma per Catalunya (PXC) que quasi els ha permès entrar al Parlament autonòmic posen de relleu que el discurs de les opcions polítiques més conservadores està arrelant amb força entre bona part de la població treballadora.

No és estrany que això hagi succeït en un territori dels Països Catalans que durant vuit anys ha estat governat per partits autoproclamats d’esquerres que han aplicat i assumit fórmules que sempre havien proposat els partits de la dreta parlamentària. Tot i així, el més inquietant d’aquests resultats és el fet que l’ascens de les opcions conservadores s’hagi cuinat a través de la propagació dels discursos més obertament xenòfobs, racistes i classistes que s’han pogut sentir en els darrers anys a casa nostra. Especialment, per part del PP i la PXC, que han incrementat la seva retòrica repressiva i anti-immigració. A més, la dreta espanyola també s’ha vist reforçada per la mobilització del vot més anti-catalanista (que veurem més endavant), ja que ha estat la principal beneficiària del discurs a favor del bilingüisme i de la unitat d'Espanya, assumit per C’s i pel PP com a part del seu programa d’aniquilació de les llibertats nacionals.

EL FINAL DEL TRIPARTIT

L’ascens de la dreta ha arribat, és clar, acompanyada de la caiguda en picat dels partits que, des del govern, s’havien reclamat de l’esquerra. El 28 de novembre el PSC va patir, igual que ERC, un dels majors fracassos de la seva història. Mentrestant, ICV-EUiA ha intentat frenar (amb èxit relatiu) la decadència del seu projecte, oferint en solitari un discurs socialdemòcrata sobre la crisi. Davant d’una recessió econòmica galopant i dels dictats neoliberals de les grans institucions econòmiques del capitalisme, els partits parlamentaris catalans i espanyols d’origen progressista no han sabut fer res més que apropar-se als postulats de l’oposició de dretes, de la patronal i dels sindicats majoritaris. Aquest, doncs, també és el resultat d’haver obviat les demandes de la societat i d’haver aplicat des del govern algunes de les més greus retallades dels drets i llibertats col·lectives contra la classe treballadora.

EL FACTOR NACIONAL I EL VOT ÚTIL A CIU

Cal constatar també que aquestes eleccions han deixat al descobert una anàlisi que Endavant-OSAN ja havia compartit públicament amb l’Esquerra Independentista i els agents de la Unitat Popular durant les setmanes prèvies al 28-N: la Comunitat Autònoma de Catalunya no es troba, ni molt menys, a les portes de la independència, i el moviment d’alliberament nacional encara té molta feina a fer als barris i municipis dels Països Catalans abans de poder presentar-se davant la societat catalana com una alternativa política seriosa, sòlida i amb garanties de victòria. EL SOBIRANISME PARLAMENTARI L’únic partit que fins ara havia utilitzat la retòrica independentista des del Parlament de Catalunya, ERC, ha sofert la major derrota de la seva història recent. Mentrestant, Solidaritat Catalana per la Independència (SCI) ha encetat la seva carrera al Parlament amb 4 diputats; i els escindits de Reagrupament han recaptat un nombre de suports considerable, però no han estat capaços d’entrar a la cambra autonòmica.

Observant els resultats, doncs, és evident que una part de l’electorat més independentista d’ERC s’ha mogut cap a aquests dos nous actors. Tot i així, encara la suma dels vots dels tres partits que han treballat amb la retòrica independentista aquestes eleccions és clarament inferior als sufragis recollits per ERC el 2006, en unes eleccions amb menys participació, i tenint en compte que ERC ja havia perdut vots respecte el 2003.

No es pot obviar, a més, que una part de l'electorat d'ERC (i de l’hipotètic electorat de SCI i Reagrupament) ha decidit moderar el seu vot i donar suport a la principal baluard de l’autonomisme, CiU. D’aquesta manera, el vot independentista ha quedat més dividit que mai. Finalment, cal destacar també que, un cop més, milers d’independentistes del Principat han preferit seguir treballant a través d’altres eines, sense avalar de amb el seu vot cap dels candidats que es presentava sota la bandera de la independència. En aquest sentit, ERC ha seguit pagant la factura de les claudicacions i renúncies per mantenir-se en el govern, mentre que SI i Reagrupament han estat percebuts per l’electorat com unes opcions excessivament personalistes, que han estat incapaces d’unir els seus esforços per mor, precisament, de batalles internes sense contingut polític real. A més, cal destacar el caràcter majoritàriament progressista del vot independentista, en contraposició a unes opcions que han mantingut discursos majoritàriament neoliberals i conservadors en matèria social i econòmica.

L’EFECTE DE LES CONSULTES I LES RETALLADES

Tampoc no és estranya, a més, la reacció electoral en clau nacional després de l’allau de consultes sobiranistes i del conflicte obert amb les retallades a l’Estatut. D’una banda, l’espanyolisme s’ha reactivat davant l’innegable convulsió política que s’ha viscut al voltant d’aquestes qüestions. D’aquesta manera, el PP s’ha aprofitat també, de ben segur, del votant més espanyolista que quatre anys enrere havia recollit José Montilla. A l’altra banda de la barricada, l’electorat més catalanista s’ha trobat davant d’un dilema molt clarificador en arribar a les urnes: reforçar la que veia com a possible (i molt previsible) victòria d’un partit català, o tornar a investir com a president el líder d’un partit que té la seva seu a Madrid. Així doncs, CiU s’hauria aprofitat, sobretot, d’un vot útil massiu, fruit de la manca de credibilitat del PSC-PSOE i de José Montilla.

L’ESQUERRA INDEPENDENTISTA I LA UNITAT POPULAR: ELS NOSTRES REPTES

Conscients del debat intern que es va viure en el terreny de la Unitat Popular abans convocatòria d’aquestes eleccions, en primer lloc, des d’Endavant-OSAN creiem que s'ha demostrat encertada la decisió de l'esquerra independentista de no participar en aquestes eleccions autonòmiques.

Considerem que si la CUP hagués decidit presentar-se a aquestes eleccions autonòmiques, tant l’Esquerra Independentista com el projecte municipalista de la Unitat Popular podrien haver quedat afeblits. Tenint en compte l'oferta electoral existent, la CUP només podia plantejar-se dues opcions. La primera, presentar-se en solitari, assumint així que no s’assoliria cap escó. La segona, sumar forces amb alguna de les candidatures de l’independentisme transversal, renunciant al projecte polític de la unitat popular. En ambdós casos, el resultat hagués comportat un debilitament de les CUP davant la seva base social. Això, molt pocs mesos abans de la celebració de les eleccions municipals. Així doncs, s’hagués caigut en el perill de frustrar moltes il·lusions i desgastar centenars de militants, deixant enrere l’èxit assolit amb els resultats de 2007 i conduint el moviment independentista i popular cap a una situació de desencís just quan toca començar a treballar de valent per les municipals de 2011.

En poques paraules: la participació en les eleccions d’aquest del 28-N podria haver hipotecat l’èxit demostrat pel projecte de les CUP a nivell local per culpa d’un presumible fracàs general a nivell autonòmic. Ara, en canvi, la CUP es troba amb molta feina feta i en una conjuntura molt més favorable per afrontar els comicis de la propera primavera. En segon lloc, volem recordar que la nova composició del Parlament de Catalunya s’ha d’emmarcar dins una realitat política molt més complexa i plural, que inclou la resta de parlaments autonòmics i òrgans regionals dels Països Catalans. Endavant-OSAN i el conjunt de l’Esquerra Independentista, com a moviment de projecció nacional, hem d’adequar el nostre discurs i la nostra praxi a la realitat del conjunt del país, i no només a la d’una part d’aquest. El fet que Endavant, o qualsevol de les organitzacions de l’Esquerra Independentista i la Unitat Popular, prengués les seves decisions en funció de les pulsions polítiques del Principat de Catalunya, i sense analitzar a fons la situació de la resta de territoris, només ens duria a cegar-nos davant la pròpia realitat, amb l’evident perill de regionalització del nostre moviment que això suposa.

Des d’Endavant-OSAN entenem que la CUP és l’expressió política que impulsa l’Esquerra Independentista als municipis catalans, junt als moviments socials i populars de cada localitat. Així doncs, entenem que tard o d’hora, amb tota probabilitat, la CUP també haurà de representar l’Esquerra Independentista i els moviments populars als diferents òrgans autonòmics i regionals dels Països Catalans.

Per això, des d’Endavant-OSAN instem el conjunt del moviment a seguir treballant en aquest sentit, per enfortir els lligams arreu del territori i ampliar la nostra base social. Fem una crida a la participació política directa i a la mobilització, en favor dels nostres drets i llibertats. Només així serem capaços i capaces de bastir un moviment popular i independentista, fort i plural, capaç de fer arribar la seva veu arreu dels Països Catalans. L’Esquerra Independentista és i ha de seguir sent capaç de treballar amb l'objectiu de la superació de l’actual sistema de representació política. Hem de ser presents en totes les lluites populars dels Països Catalans. La independència estarà més o menys propera en funció de la capacitat que tinguem com a poble per a mobilitzar-nos i decidir el nostre futur. Per això, caldrà disposar de les eines necessàries per fer front, no només als rivals polítics de casa nostra i als poders fàctics dels estats espanyol i francès, sinó també a les pressions dels grans lobbies empresarials que controlen la Unió Europea i el Fons Monetari Internacional, veritables dipositaris de la sobirania de la majoria d'estats actuals. Avui, doncs, la prioritat de l’Esquerra Independentista no passa per presentar-se a unes eleccions locals o regionals, sinó per enfortir les lluites socials i populars arreu dels Països Catalans, per fer créixer el moviment d’alliberament nacional i per articular la seva unitat estratègica i d’acció. És en base a aquests eixos, i no a un recompte de vots, que l’Esquerra Independentista ha de valorar, a qualsevol municipi, al Principat o a qualsevol altre territori, quina ha de ser l’estratègia del moviment davant d’una convocatòria electoral.

La lluita és l’únic camí. Visca la terra!
Països Catalans, Independència i Socialisme


Endavant Organització Socialista d’Alliberament Nacional
Desembre de 2010