El Pacte Fiscal és un engany

diumenge, 18 de desembre de 2011

Tres noticies interessants aquest matí. Una recordava que el passat 12 de novembre de 2010 el diari El Periódico informava que un home de 45 anys, amb depressió, malalt, i a l'atur es suïcidava en un parc de l'Hospitalet de Llobregat. Aquest home vivia amb la seva dona i tenia una filla de 14 anys, una setmana abans havia rebut una demanda judicial per haver ocupat il·legalment des de feia nou mesos una casa de l'empresa pública de la Generalitat Adigsa. La seva parella assegurava al diari que estava convençuda que el seu marit s'havia tret la vida perquè sabia que als havien de desallotjar: es muy triste que nos haya pasado esta desgracia solo por una vivienda- ens diu la dona-. No ens allargarem amb exemples, tot i ser conscients que les retallades de la sanitat també s'han cobrat la vida d'un grapat de persones.

La segona notícia ens parlava de CiU i el Pacte Fiscal. Artur Mas i Antoni Duran i Lleida, esgrimeixen sistemàticament l'arma del Pacte Fiscal presentant-la com la solució a tots els nostres mals. Ens asseguren que aquesta conquesta contribuirà a millorar les nostres condicions de vida; ens asseguren que Espanya ens roba i que si deixa de robar-nos ja estarà tot solucionat. Tot i ser cert que Espanya en roba, i no només ens roba sinó que ens aixafa militarment, ideològicament, culturalment,... no ho és menys que també hi ha una colla de catalans i catalanes que també ens roben i ens ofeguen policialment, judicialment,.... Fèlix Millet i Jordi Montull, per posar només un dels molts exemples -el del 3%,...-, amb la col·laboració directa de CiU, ens han robat fins a 10 milions d'euros i segueixen lliures (i aquí apareix el suposat paper independent del poder judicial) com si res no hagués passat, caminant pels carrers.

Per últim les notícies parlen d'Europa. Angela Merkel i Nicolas Sarkozy estan disposats a tot per mantenir l'euro i la Unió Europea: s'ha de defensar l'euro, perquè sense euro no hi ha Europa i la Unió Europea no és una opció sinó una necesitat. Tant la lluita del poble grec, on Europa més que una necessitat és una putada; com el genocidi per petroli de l'OTAN contra el poble libi, ens ho han deixat claríssim.

El que unifica aquestes tres referències que acabem de donar és una relació entre éssers humans que se'ns presenta oculta i que és la dominació d'uns sobre i contra els altres, i la submissió dels altres vers els uns. Ja sigui d'espanyols contra catalans, ja sigui de cristians contra musulmans, d'homes contra dones, del centre de l'imperi contra la perifèria, i el que més interessa: d'uns catalans contra uns altres catalans.

Una minoria molt poderosa oprimeix una majoria molt dèbil. Una minoria que disposa de mitjans de comunicació, de forces armades, d'institucions socials infiltrades entre els treballadors i treballadores (seguint en l'exemple de l'Hospitalet, El Periódico seguia: los jefes de los servicios sociales del Ayuntamiento de l'Hospitalet acudieron a casa de los familiares a ofrecer su apoyo. «Llegaron algo tarde», les dijo una cuñada que había intentado tramitar un piso protegido para la familia.); en resum: una minoria opressora que domina fins hi tot la ideologia i la moral amb la que la gran majoria explotada es pensa tant a ella mateixa, com a la minoria explotadora, com a la resta de la natura. Hem d'estar alerta perquè hi ha amics dels opressors barrejats entre nosaltres que ens venen, ens fan pensar malament, ens desorganitzen, com són CCOO i UGT, la majoria d'ONG's, ERC i ICV,...

Tenim exemples a cabassos de que la nostra societat està fracturada en dues parts enfrontades i que aquestes dues parts entenen una mateixa realitat de maneres totalment diferents: A l'estat espanyol hi ha un 20% d'atur, demostració evident de que el sistema econòmic no està centrat en les persones sinó pensat pel benefici econòmic privat. Els éssers humans hem anat fins a la Lluna però ara no hi ha diners ni per educació (però si per sobrealimentar als Borbons),... Uns entenen la nació, amb els seus recursos naturals, les persones, les fàbriques, cases, bancs,... com a font de la qual extreure riquesa (ja ho van fer i ho segueixen fent a les Amèriques des de 1492) i els altres entenem, i hem d'ajudar a entendre, la nació com allò que cal recuperar, com allò comunal, com allò que serveix als éssers humans i no com allò al que els éssers humans servim; no hem d'estar agenollats davant les coses sinó que les coses ens han de servir a nosaltres. Hem de posar un altre cop l'ésser humà al centre i no el capital. Com s'entén: cases sense gent i gent sense casa? La teoria bolxevic de les dues nacions, malauradament, encara és vigent.

La burgesia catalana té els seus problemes amb l'estat invasor per explotar-nos amb calma, per això necessita la nostra col·laboració i intenta que assumim com a nostres els seus interessos, d'aquí el numeret d'un hipotètic referèndum sobre el Pacte Fiscal. Per assentar la seva posició fa servir arguments ambigus que contenen certes dosis de veritat, com que l'estat espanyol ens saqueja. Tot i compartir enemic comú, la burgesia i la classe treballadora catalana també tenim una guerra intestina que ens enfronta i no podem permetre'ns el luxe d'oblidar-la per un difós dia de demà. Si es donés el cas que la burgesia catalana contribuís notablement a aconseguir la independència política, fins hi tot de tota la nació, els Països Catalans, encara ens quedaria la dura lluita per aconseguir la nostra independència econòmica; donant per entès que la burgesia, ja sigui catalana o estrangera, ens seguirà extorsionant.

Som dues nacions, catalanes les dues, que tenim interessos antagònics. La burgesia i la classe treballadora no podem anar de la mà. La família de l'Hospitalet no ha de caure en l'engany i identificar-se amb els interessos d'en Millet; a nivell europeu és inconcebible que el poble grec sagni per mantenir la viabilitat d'una moneda. Els treballadors i les treballadores catalanes davant el Pacte Fiscal hem de contestar que ja n'estem farts de tonteries, cal que treballem per la Independència i el Socialisme ara i aquests no es demanen, es conquereixen.

Article d'opinió de Jordi Romeu, militant d'Endavant (OSAN)