Un moviment fet de capelletes

Article d'opinió

Pateixo escrivint aquest article, tan susceptible de ser mal interpretat. Tanmateix, l’ànim m’hi empeny quan veig que en una conjuntura tan complicada com l’actual –d’atur, de desnonaments, de vulneracions democràtiques, de desmantellament dels serveis públics, d’odi a la gent nouvinguda, de corrupció, d’atemptats a la llengua, etc.- el lent creixement del nostre moviment tendeix cada cop més a la disgregació, i poques vegades a la unitat d’acció.

¿Per què, en una conjuntura tan complicada com l’actual, amb tanta gent patint les seves desastroses conseqüències, només som capaces de mobilitzar alguns centenars de persones a una manifestació? Doncs de motius i arguments no ens en falten pas. No crec que sigui només la falta de mitjans, la falta d’experiència, la televisió i el futbol, la por a possibles represàlies, etc. Potser els motius també els hauríem de buscar en la nostra pròpia actitud com a moviment, i a la confiança que som capaces (o no) de transmetre a la gent a la que volem arribar. Perquè se m’entengui; si hi ha tanta gent patint greus problemes socials, i les úniques propostes que realment tenen intenció de resoldre’ls són les del moviment que compartim, potser aquestes persones no se’ns acostin perquè: a) no arribem a aquesta gent –això seria motiu per a un altre article sencer- i; b) no els transmetem la confiança suficient.

Vivim en un moviment fet de capelletes i, en un moment com aquest, ens hauria de fer reflexionar el fet que, massa sovint, cadascú opti per anar a la seva. Perquè no se’m mal interpreti: amb això no vull atacar la diversitat d’opcions polítiques i ideològiques, de punts de vista sobre una mateixa qüestió, tot el contrari. Un major nombre d’opinions i de propostes sempre faran créixer el moviment, en tant que aquestes siguin honestes i estiguin disposades a debatre obertament amb la resta, i a convergir en projectes comuns quan estiguem d’acord. No és això, sinó una altra cosa ben diferent.

Em refereixo, com a exemples, al fet que no siguem capaces d’anar juntes a l’1 de maig, que les banderes que lluïm siguin un mosaic i una oda a la multiplicitat de sigles i logotips, que abandonem (formalment o a la pràctica) els pocs espais conjunts que compartim... i que anem encetant nous projecte(t)s, i sobretot sigles, sense preocupar-nos de si ja hi ha altra gent que pensa i actua com nosaltres ho volem fer. Reconeguem-ho: la majoria de vegades que ens adherim a un projecte polític, que l’abandonem, o que n’encetem un de nou, ho fem mogudes més per qüestions d’afinitat personal, que no pas per motius relacionats amb la nostra perspectiva política. Penso que aquesta manera de fer no es basa en la confiança en les persones que no coneixem i, per tant, tampoc desperta la confiança de les persones que no coneixem. I això fa que se’ns vegi més com a petits grups d’afinitat tancats, que no pas com a projectes polítics i socials amplis en els quals es pugui confiar i participar.

Nova gent es suma al moviment, i els veiem aixecant, també, les seves pròpies capelletes. I això ens ha de fer pensar, perquè no és només -que també- responsabilitat seva, sinó que respon a tota una trajectòria de qui els precedim.

Però també vivim en un moviment de capelletes perquè defugim els espais de trobada que podríem compartir. A vegades els abandonem i, altres, ni tan sols arribem a entrar-hi. Per què tenim por de debatre amb la resta de companyes del moviment? És por a perdre sobirania? És que potser ens diran el que hem de fer? És por a veure’ns diluïdes, a perdre protagonisme? Perdrem capacitat de projectar-nos si compartim una taula de debat amb altres companyes? O només hi havíem anat a veure si “pescàvem” algun despistat? Per mi, és por a perdre sobirania i por a veure’ns diluïdes. I té la seva lògica: la millor manera que ningú opini sobre el que fem i el que deixem de fer, és evitar les ocasions de parlar amb la resta. Però pensem-hi un moment; de què tenim por? Compartir una taula no podrà obligar-nos mai a fer una o altra cosa; i tampoc pot impedir-nos que projectem més o menys el nostre missatge utilitzant els propis recursos. Comparteixo la idea d’un conegut vell de color verd i orelles punxegudes: la por només pot arrossegar-nos al costat fosc de la força.

Com pretenem guanyar-nos la confiança de les conciutadanes, si ni tan sols ens esforcem a guanyar-nos la confiança de les companyes de moviment?

Ens posem a fer política perquè pensem que això pot portar-nos a una societat millor, que pot ajudar a millorar la situació de la gent que ens envolta; no per cap altre motiu. Això ens ennobleix i ens fa persones millors, però només si respon a aquests motius i no a uns altres. Quan decidim adherir-nos a un o altre projecte polític, o a encetar-ne un de nou, hauríem de preguntar-nos: ¿faig això perquè penso que pot ajudar a millorar la situació de la gent i del país, o necessito satisfer alguna necessitat personal (d’atenció, amistat, identitat...)? I de la mateixa manera, quan decidim abandonar o abstenir-nos de compartir un o altre espai, hauríem de preguntar-nos: les diferències són tan grans que no podem asseure’ns a debatre? o simplement no volem debatre amb ningú més? Cap de les nostres capelletes aconseguirà per si sola, ni molt menys, portar-nos a una societat millor, la seva proliferació respon a uns motius de naturalesa molt diferent; per transformar la realitat que ens envolta ens necessitem les unes a les altres.
I en tot això cal fer autocrítica per part de totes, jo el primer. En el passat (remot i recent) s’han tingut actituds que han posat difícil la comunicació i el compartir espais. El caràcter que ens falta per a unes coses ens sobra per a unes altres, s’ha de reconèixer. Però potser va sent hora de perdre la por i la vergonya, el moment ho demana. La política té avorrida la gent; i la té avorrida precisament per haver traït la seva confiança moltes vegades. La gent ho espera de nosaltres; projectes amplis que vagin més enllà dels personalismes i dels egos, i que siguin dignes de rebre la seva confiança.

Aprenguem de les assemblees de joves de Maulets i la CAJEI. Va sent hora de trobar-nos, de demanar disculpes si cal, d’abandonar pors, vergonyes i personalismes, i de començar a parlar de com podem arribar, de veritat, a la gent que ens envolta.

Josep Maria Martorell és militant d’Endavant - OSAN